25 de maig. Segon any.

"Are you really here or am I dreaming
I can’t tell dreams from truth
for it’s been so long since I have seen you
I can hardly remember your face anymore

When I get really lonely
and the distance causes only silence
I think of you smiling
with pride in your eyes a lover that sighs"

21 de maig (2)

Arribem. És un lloc molt antic, molt tranquil. Agafem les coses i entrem. No hi ha cap taulell, cap recepció, només un llarg passadís.
Aquell passadís.
Al final del passadís hi ha la Carme. A mesura que ens hi anem apropant, ja veig a la seva cara que alguna cosa terrible passa.
- "Heu de ser forts. Heu de ser forts..."

A partir d’aquí els records ja són confusos, com flaixos de consciència enmig d’una mena d'anestèsia natural per esmorteir l’atroç desesperació. Alguna part de mi s’entesta a recordar amb precisió aquells moments, aquells dies. Però una altra part, potser més sàvia, m’impedeix reviure tot allò.

Suplico que em diguin que està bé, vull saber què ha passat, ...està mort?; no ens diuen res més, no ens poden dir la veritat. Preguntes desesperades, crits, plors, no aconsegueixo recordar l’instant precís, la seqüència d’aquells moments d’angoixa infinita. Em recordo recolzat contra la paret, em recordo donant cops, plorant a terra.. o potser no? I què més? No ho recordo. La Carme, entre llàgrimes, no diu res, no ens diu què passa.
Quant de temps va passar? No ho recordo...

Ens permeten passar a la UVI. Ens fan posar unes velles bates de color verd.
Allà hi ha el David.
Sembla adormit. Però té el cap embenat i apòsits amb sang al nas. I tubs.
Una metgessa ens mira en silenci.
“Will he die?” -li pregunto, entre llàgrimes.
“Probably”- em respon. Només un fil de veu.
“Very probably?- pregunto, fluixet...
I assenteix amb el cap. La mirada trista, l’expressió compassiva. Què passava pel meu cap en aquell moment? no aconsegueixo recordar-ho...

De fet, ja no recordo res més amb un mínim de coherència cronològica. Recordo el meu dolor de veure l’Anni hores i hores seguides asseguda al costat del David, mirant-lo, agafant-li la mà, acaronant-lo, parlant amb ell, o en silenci. Recordo la Carme demanant-me perdó. Recordo els crits o els silencis a l’altra banda del telèfon quan, tremolant, trucava a la gent més estimada per donar les terribles notícies. Recordo molts, molts petits detalls que sovint, molt sovint m’assalten i em torturen, i que suposo que quedaran per sempre en algun racó de la meva ment o del meu cor, amagats, fins que es morin amb mi.
I recordo també la tendresa amb què tothom va tractar al David i ens va tractar a nosaltres. També això. Molta tendresa.

Avui fa dos anys érem a Budapest. M’ha costat molt escriure això. El meu cap està sovint allà, però avui.... no sé, de vegades penso que és millor oblidar i distreure’s. Però, al mateix temps, tinc la necessitat quasi desesperant d’explicar tot allò, com si parlant-ne trobés, per fi, la manera de sentir menys dolor, de tancar la ferida.

2ª Cursa del David

Malgrat la terrible sensació de constatar el motiu pel qual es va mobilitzar i reunir tanta gent al voltant d'una cursa en memòria del David, un cop elaborades les emocions, amb els dies ens queda l'íntima satisfacció de comprovar quanta gent ens estima o simplement se solidaritza amb nosaltres, i que el que jo necessitava desesperadament des del primer dia, que era mantenir ben viu el record del David, s'ha consolidat com una realitat meravellosa; agredolça, però meravellosa.

Gràcies a tots els amics i familiars, els participants, els col·laboradors, els voluntaris, les institucions, els patrocinadors i a tots els presents que van voler regalar-nos la seva presència. Per tots ells aquest petit record d'un dia inoblidable. I vull agrair especialment tota l'entrega del tota la gent del meu club, CoRReDoRs.CaT, un grup d'una qualitat humana, que sobretot en moments com aquests, m'emociona.
http://www.corredors.cat/index.php?topic=3551.0

Em permeto transcriure una carta dedicada el David per una mestra de la seva Escola, i que em va tocar profundament el cor.

"Estimat David:
El diumenge passat, en despertar-me vaig sortir al balcó. En aquell moment passava la policia motoritzada que obria pas a la cursa que porta el teu nom.
Encara no hi havia ningú al carrer, l’ambient estava molt tranquil, quan de sobte van començar a aparèixer els primers corredors. Anaven passant d’un en un, en silenci. Tot seguit va passar un grupet més nombrós i després una bona colla, però el silenci no es trencava. Només se sentien les passes i les respiracions acompanyades d’un esforç decidit i valent que tot ho fa possible.
Després de comptar-ne 300, entremig dels corredors vaig veure el teu pare i al cap d’una estona, una altra vegada perquè ja estava fent la segona volta.
Com ja saps, li agrada molt córrer i va tenir aquesta magnífica idea per tal que no t’oblidem mai. Penso que ho ha aconseguit. Mentre observava la cursa des del meu balcó, tota l’estona et vaig sentir molt a prop, tu estaves en la ment de tots i també en la meva.
Va ser com una pregària molt especial per a tu i per a la teva família. Un homenatge i un record preciós.
Em va impressionar molt, quina cursa més bonica!

Gràcies David, per l’amor que ens fas sentir a tots.

Montse Prats"

Avui és 17 de maig. Fa dos anys, avui va ser el darrer dia que vaig veure al David amb vida conscient. Aquell dia quan des de l'autocar, i amb una mirada que no oblidaré mai, em va enviar un SMS que deia: "adew"

Vídeo de les animadores de la Cursa del David, les 'Cool Dancers'.

Coreogarfia original de l'Anna.

MAIG

“El proper mes de maig serà el teu gran mes, David”. Quantes vegades vam repetir això al començament del 2007. I és que en aquell mes coincidien la realització de tants somnis del David que fins i tot vam témer per la impossibilitat de conciliar totes les dates. Però, de manera sorprenent, tot anava encaixant per tal que pogués gaudir de tot.

Primer, unes colònies a Port Aventura. Per fi una visita, amb els amics en lloc dels pares, a un dels seus estimats parcs temàtics, on poder multiplicar les sensacions de diversió i autoestima, on poder fer gala de tot el seu coratge. Després, l’assistència al GP de Formula 1 a Montmeló, fruit d’un rampell de bogeria meva quan molts mesos abans havia comprat dues entrades caríssimes perquè pogués viure en directe una de les seves incipients passions d’adolescent. Pocs dies després, l’esperat viatge a Hongria amb els companys, tots més grans que ell, de l’Escola de Música. Un viatge molt desitjat per ell, amb un grup on se sentia especialment còmode, del qual estava orgullós de formar part i en el qual nosaltres, com a pares, teníem moltes esperances. Per fi, podria viatjar amb avió, un íntim desig fins llavors frustrat per la covardia del seu pare. I finalment, la gran culminació el 25 de maig: la Nit Màgica. Una festa que se celebra a Sant Quirze cada dos anys per acomiadar els nens de l’educació primària. Una festa que ell havia viscut sempre intensament com a espectador i que esperava des de feia temps amb passió.

Hem pensat sovint en aquelles paraules, que vam repetir a casa una vegada i una altra, com amb una mena de fixació per valorar la meravellosa vida que tenia el David . I, efectivament, aquell mes de Maig va ser el seu mes. Perquè a part de complir quasi tots aquells somnis, també es va trobar amb la mort.

Té un component premonitori tan frapant que de vegades em consterna. Però ara, potser més sovint, em consola. No pot ser tanta casualitat.

Curiosament, no va arribar a viure la Nit Màgica. Va morir el mateix dia en què s’havia de celebrar. Dos anys abans, jo havia encapçalat des de l’AMPA la iniciativa de tornar a realitzar una nit màgica espectacular, perquè el meu nen en pogués gaudir-la com sempre havia desitjat. I ves per on, va morir aquell dia. Justament.

Per descomptat, la festa es va ajornar uns dies. I em sembla que no porto massa bé que finalment se celebrés uns dies després. De fet, hi ha fets, silencis i actituds que no porto gaire bé i encara em costen de perdonar, la qual cosa només em perjudica a mi, ho tinc clar. Però bé, potser en parlo algun altre dia. Diuen d’aquest espai del David que és tan bonic, que només hi ha amor i bons sentiments, que millor deixar-ho així, de moment.

El cas és que el mes de Maig ja torna a ser aquí. I el temo.

Avui he vist els primers nespres de la temporada...

Nous prendrons le temps de vivre
D'être libres mon amour
Sans projets et sans habitudes
Nous pourrons rêver notre vie

Viens, je suis là, je n'attends que toi
Tout est possible, tout est permis

Viens, écoute, les mots qui vibrent
Sur les murs du mois de mai
Ils nous disent la certitude
Que tout peut changer un jour

Sant Quirze, avui, 3 de maig del 2009

Qui ensenya a qui...

“La gratitud obre la porta a compartir, a reconèixer, a celebrar el valor d’allò viscut i la presència de l’altre” (Àlex Rovira)

Ja fa un temps, en Miquel Mora ens va intentar explicar, amb una metàfora, un pensament que em va quedar molt present. Ens recordava aquell dia en què vam deixar els nostres nens a les portes de l’escola, enmig dels seus plors, sabent que era el millor per a ells, el lloc on començava la seva etapa de formació per a la vida. I ara, han estat ells els qui ens han deixat, també enmig dels nostres plors, per iniciar-nos a un veritable procés d’aprenentatge, també sobre la vida.

Doncs bé, fa pocs dies, mentre intentava dormir, em va venir de sobte un record a la ment, i vaig reviure amb precisió alguns moments en què jo intentava inculcar al David el valor de la de gratitud davant la pèrdua. Una de les nostres aficions favorites era anar als parcs temàtics. Recordo que, de més petit, el David sempre trobava alguna excusa per sortir enfadat després de tot un dia de diversió en un d’aquests parcs. En realitat, només era la ràbia i la frustració per no voler acceptar que allò ja s’havia acabat. Jo li recordava, amb poca traça i certa indignació, que en lloc d’ira o laments, podia mostrar alegria i gratitud pel que havia tingut oportunitat de viure. I amb el temps, així ho va entendre i ho va incorporar. No aconsegueixo recordar més que riures per part seva en les darreres estades que vam compartir en aquests parcs.

I veig clar que ara sóc jo qui m’he d’aplicar aquesta lliçó que tan fàcilment transmetia al meu nen. Que fàcil és donar lliçons als altres. En lloc de plorar i amargar-me pel que ja no puc tornar a viure, pel que ha passat i he perdut, podria més aviat somriure i estar més agraït per la immensa fortuna que he tingut de poder conèixer els meus fills i poder conviure aquests anys amb ells.

Aquest pensament m’ha produït una càlida sensació de confort interior, i m’està ajudant, per fi, a acceptar que els moments viscuts amb tant de goig ja han passat i a recordar-los amb serenitat i sobretot, amb agraïment. En això estic.

Ahir va fer dos anys de la foto que encapçala aquest blog i que el David ens va regalar poc abans de morir. No puc negar que encara hi ha un punt de dolor quan recordo aquell dia, però avui em sento bé, profundament agraït al David per haver estat amb mi 12 meravellosos anys; i a les meves Annes i a tota la gent que ens estima i envolta per la seva presència en el dia d’avui.

“Com deia Epicur ‘La gratitud és també l’alegria de la memòria o l’amor a allò que va ser’. Amb gratitud no hi ha espai per a la nostàlgia. El passat té sentit, fins i tot davant la pèrdua d’allò tan valuós que la mort sempre s’acaba duent. Per això, la gratitud culmina tot procés de dol o, millor, és l’element alquímic essencial que ens ajuda a tirar endavant per superar la pèrdua”. (Àlex Rovira)

"Superar" la mort d'un fill

Procuro habitualment ser positiu en aquest espai del David. Procuro no queixar-me ni fer-me la víctima. Però avui necessito dir que tot és una merda. I tinc clar que ploro per mi, no pel David. Perquè vull creure que ell està bé, sigui on sigui, que està molt millor que nosaltres. Perquè vull creure que som alguna cosa més que matèria. Em repeteixo que és impossible que la nostra essència, ànima o consciència sigui només el resultat d’uns processos bioquímics. I per això prego al David que em perdoni si de tant en tant em deixo portar per la meva humanitat de ment limitada i em desfogo, enmig de la tristesa, la ràbia, el ressentiment.

No sé per què, però torno a enyorar-lo molt, de manera colpidora i insuportable a vegades, i a preguntar-me per què ens ha hagut de passar això. L’habitació sempre esperant un nen que ja no tornarà, la cadira a taula sempre buida, la seva roba que no es mou de l’armari, les tardes quan no arriba a casa, planificar qualsevol projecte de vida sense ell, els seus gustos i aficions arraconats, els records de moments i sensacions tan presents. Tot era perfecte, tot era per sempre. Tinc la sensació que cada minut del dia tinc al pensament que ens ha deixat per sempre; i a voltes, és massa dur. I sí, és clar que decideixo seguir vivint i vaig trobant motius per fer-ho amb il•lusió i per entretenir-me, píndoles d’evasió que van perfecte per mantenir un cert benestar diari i per rebre i donar amor i amistat als qui m'envolten. Però, de tant en tant, és que no me’n sé avenir. El David era tan maco que hi ha dies en els quals no suporto la seva absència, ni la seva mort aparentment injusta i massa prematura. Com pot ser que s’hagi mort el meu nen? Enyoro tant els moments viscuts. Sóc conscient que aquell nen ja no seria ara el que jo recordo, i que el passat sempre és passat. De vegades això em consola. I també em consola comprovar que, tot i que la vida és bonica, també és dolor i patiment i que almenys ell se l’ha estalviat. Però només de vegades. I torno i torno a la meva infinita enyorança. I ràbia. I tristesa. Segueixo vivint amb dignitat, procuro aprendre a abandonar aquests sentiments que només formen part de la part més fosca del nostre ego, del nostre jo mental, aquell que diuen que ens ancora al passat per mantenir el seu control sobre la nostra consciència. Però avui, només avui, necessitava per una vegada expressar tots aquests sentiments que també formen part del dia a dia.

I penso: què vol dir superar la mort d’un fill? Potser no ens adonem de la cruesa de les paraules. Superar la mort d’un fill significa recuperar una vida plena i satisfactòria? No ens enganyem, això porta implícitament a pensar de manera subconscient que deixem enrere el nostre fill, que és com abandonar-lo. I jo no vull afrontar aquest dilema pervers. Ningú no vol superar la mort d’un fill. En tot cas, puc admetre que la paraula 'superar' no vol dir assolir una meta, guanyar una carrera a la vida. Vol dir acceptar el buit. Simplement això. I crec que és aquesta acceptació la que permet assolir benestar. I aquesta tarda m'adono que això, ja és molt.

En fi, avui és divendres a la tarda, i estic trist un altre cop. Perdoneu si avui no puc transmetre bones vibracions.

El temps asserena...

Des de fa uns mesos, baixo cada dimarts a la nit a Barcelona per cantar amb el Cor Carlit. El primer dia vaig sentir un escruixidor calfred de dolor. Allà plantat, esperant el semàfor verd per creuar una gran avinguda, els pocs cotxes a aquelles hores circulant a força velocitat, els taxis, la llum artificial de l’entorn urbà, hostil, podia sentir l’espant d’aquella nit a Budapest, ...només un segon, una trompada brutal, el meu nen... per què el meu nen? Un rètol a l’asfalt, desgastat ja per falta de manteniment, em recordava que un de cada tres morts en accident és vianant, i em va glaçar la sang.

Fa poc ens han canviat el local d’assaig. Ironies de la vida, ara em toca anar cada dimarts al Conservatori Municipal de Música. Davant la porta, desenes d’adolescents acaben ja a aquelles hores de la nit els seus estudis i amb l’instrument a l’esquena, xerren al carrer o enfilen ja cap a casa. Imatges que em perforen el cor, pels records tan presents, i pels somnis del David, potser trencats, qui ho sap...

Tot i així, cada dimarts hi torno. I cada dimarts m’enfronto a les grans avingudes mig adormides, i a estudiants de música que, de manera insistent, em traslladen als meus records. I noto que cada vegada fa menys mal. Poc a poc m’adono que a força de passar una vegada i una altra pels mateixos records, aquests es van incorporant i sí, fan menys mal. Suposo que d’això es tracta quan diuen allò que he sentit tant que cal elaborar el dolor i deixar-se travessar per ell per poder gaudir del seu contrari.

Per descomptat que cada dia, sempre, arriben i arriben nous records i que hi ha alguns aspectes no resolts al quals encara no goso enfrontar-me i que són allà amagats. Tot arribarà. Però sí, començo a experimentar que el temps asserena; potser no cura, però si que tempera les emocions. I el que ahir era dolor, avui potser és un somriure interior (expressió de la Fanny, que vaig trobar tan encertada).

I aprens a conviure amb l’absència, i amb els records. I està bé que sigui així. Em proporciona més pau per viure cada dia, per sortir més reforçat quan de tant en tant tornen les llàgrimes, per seguir aprenent a ser més generós i humil, i fins i tot, per gaudir d’aquesta nova vida que ens ha tocat viure, i que depenent de la meva elecció, també pot ser gratificant i satisfactòria.

Molts dies miro les fotos del David, i recordo. I somric interiorment. Sí, crec que el temps asserena…